Manuel Castells a La societat xarxa
diu que “potser en veure’ns en el mirall de la realitat històrica no ens agradi
el que s’hi reflecteixi”, i això és al final del seu escrit –escrit que parla
de la societat xarxa i del capitalisme, i dels nous capitalismes i de la
cultura i del poder.
Hi fa una descripció de la societat dels darrers anys –però per posar en context l’obra cal dir ja va ser publicada el 1999–, de la seva transformació, de la seva ràpida adaptació a uns temps nous.
Diu que “entrem en un nou estadi en el qual la cultura fa referència directa a la cultura, un cop dominada fins al punt que aquesta reviu («preserva») de manera artificial com una forma cultural” i, també, afirma que “sembla que hem assolit un grau de coneixement i organització social que ens ha de permetre viure en un món predominantment social”.
Hi fa una descripció de la societat dels darrers anys –però per posar en context l’obra cal dir ja va ser publicada el 1999–, de la seva transformació, de la seva ràpida adaptació a uns temps nous.
Diu que “entrem en un nou estadi en el qual la cultura fa referència directa a la cultura, un cop dominada fins al punt que aquesta reviu («preserva») de manera artificial com una forma cultural” i, també, afirma que “sembla que hem assolit un grau de coneixement i organització social que ens ha de permetre viure en un món predominantment social”.
Això –continua– “no vol dir que la història hagi acabat en una feliç reconciliació de la humanitat amb ella mateixa”, és, però “el començament d’una nova existència”.
Castells, abans, ha fet una descripció del món en xarxa i posat en “global”: els poders en xarxa política, fluxos financers globals, mitjans de comunicació que reben senyals “globals”...
El capitalisme, ja d’entrada prou estès i imposat, s’ha dilatat com una immensa toca d’oli, i que, a més, ha quedat lliure del seu enemic o competidor encarnat per la guerra freda i el mal anomenat comunisme que res tenia ja de marxisme durant el seu domini. Ara, ha quedat demostrat, però, que almenys servia (l’enemic soviètic) per tenir continguda l’ambició capitalista incapaç de saber-se establir uns límits.
Castells havia publicat la seva anàlisi el 1999, i és obvi que no coneixia encara les conseqüències de la crisi profunda del 2008 i l’expansió espectacular i sense resposta del neoliberalisme que se’ns ha imposat i tot i així ja anunciava que potser no ens agradaria de veure’ns des de la història. És probable que ja hagi arribat aquest punt de distància històrica i que alguns ja faci temps que puguin tenir la resposta: No agrada gens, gens ni mica.
