Clàssics clàssics. Es repeteix la història

"Les pors de Sòcrates. Els canvis culturals són sovint traumàtics per als qui els experimenten. Pot ser que el moment històric que s'assembla més a l'actual transició a la cultura digital es va donar a l'antiga Grècia, amb el pas de la cultura oral a una altra de basada en la literatura. [...] Segons Sòcrates, la cultura escrita anul·laria la capacitat dels joves d’arribar per ells mateixos al coneixement."

Salvador Pérez Crespo, “La evolución de la lectura. Los temores de Sócrates”, Leer, pàg. 18, febrer de 2014.

Llum al final del túnel

Llegir una entrevista a Derrick Kerckhove és veure que hi ha llum al final del túnel. Immergits en un món sense tacte, només visual, virtual, irreal..., però malgrat tot interessant, és una alenada de realitat trobar quatre idees que hi deixa anar.

És important poder saber quin terreny es trepitja (o quina pantalla –per ser conseqüent amb les circumstàncies–) i com Kerckhove diu, Internet és alhora un terreny de llibertat i una presó. No sé ben bé si és massa encertat dir-ne de llibertat, perquè ¿de què serveix alliberar-nos en la virtualitat si en la realitat seguim sotmesos? Si que és cert, en canvi, que és important reconèixer-se presoners. “Aquesta és la clau –diu– perquè el coneixement et dóna més possibilitats d’elecció, de dir què vols fer amb el teu temps...” I no deixa de ser preocupant que en aquest món de comunicació tan complex i intercomunicat no es pugui combatre la manca de valors que s’hi ha instal·lat, i dic jo que pot ser conseqüència, potser, que reprenent les seves paraules ens diu que “el nostre cap és més al núvol, a l’ordinador, al mòbil... i, ja no es pot tornar enrere...”

És, crec, qüestionable, almenys, aquesta idea: es poden fer infinits pensaments enllaçats, infinits en els coneixements i infinits en el temps, i no hauríem de considerar-nos incapaços de desfer allò que mena a un desconegut buit, idea que es contradiu amb la condensació que exigeix una piulada de Twitter.

Amb tot plegat, si la nostra ment complexa es dispersa, ¿com es condensarà des d’ara l’obra, si tot serà format de les aportacions dels altres i d’un viatge incert, sense guiatge ni ordre limitat?

La ment picaflor

Gary Wolf forja el concepte de “la ment picaflor de l’inventor”, quan parla de Ted Nelson com a inventor d’idees, d’idees contínues i enllaçades. Nelson havia posat en pràctica el 1960 el primer projecte d’hipertext que denominà Xanadú amb la intenció d’incloure-hi tots els textos escrits al món. Tot el saber en un, poder passar d’aquí a allà i d’allà a aquí com un insecte (o un colibrí) que beu nèctar de les flors.

Nelson, a Vilaweb l’any 2005, va dir que no sabia “què passarà en un futur, hi ha un 50% de possibilitats que Internet, tal com el coneixem ara, no existeixi”. I així d’inestable i vulnerable és la xarxa –la gran xarxa per on ens movem de manera que creiem anònima i invisible i per on deixem més rastres impossibles d’esborrar que si anéssim per la vida a cara descoberta i cridant l’atenció.

I en aquest eixam, en aquesta xarxa, tothom que s’hi sàpiga moure pot alterar-ne l’estabilitat i... Si això passés, si es perdés en un no-res que, de fet, és on es troba? Perdríem l’hipertext, la connexió neuronal que tot ho enllaça i de retop deuria rebre la nostra ment, la ment picaflor, la ment generadora d’idees constants, enllaçades i disperses de la ment hiperactiva, el délire d’interprétation, que en van dir els francesos. Però tranquils, diuen que es pot tractar.

Comença l’aventura

L’estudiant acaba de tancar la motxilla. No s’ha oblidat ni cap bit ni cap borrall d’actetepepe. La tanca i malgrat el pes que sap que sentirà a l’espatlla –sempre la carrega massa– emprèn, amb la il·lusió i el neguit de qui s’endinsa en un bosc espès i desconegut, el camí. Sap que l’aventura el durà per viaranys aspres, d’oratges difícils i si, amb sort, no s’hi perd, hi haurà alguna nit que es passarà en vetlla per no haver tingut temps de muntar el bivac i, aleshores sí, buscarà dins la foscor alguna mà que li pugui servir de pigall.

A trenc d’alba, però, tornarà a escometre la ruta. L’aventura l’acompanyarà fins que el bon temps s’apoderi del seu cos i segurament –vaja, és el que vol– havent fent el cim... Cim que sap que no serà cap final, només un graó en el trajecte on no trobarà cap frontera ni atalaiarà cap horitzó.