Llum al final del túnel

Llegir una entrevista a Derrick Kerckhove és veure que hi ha llum al final del túnel. Immergits en un món sense tacte, només visual, virtual, irreal..., però malgrat tot interessant, és una alenada de realitat trobar quatre idees que hi deixa anar.

És important poder saber quin terreny es trepitja (o quina pantalla –per ser conseqüent amb les circumstàncies–) i com Kerckhove diu, Internet és alhora un terreny de llibertat i una presó. No sé ben bé si és massa encertat dir-ne de llibertat, perquè ¿de què serveix alliberar-nos en la virtualitat si en la realitat seguim sotmesos? Si que és cert, en canvi, que és important reconèixer-se presoners. “Aquesta és la clau –diu– perquè el coneixement et dóna més possibilitats d’elecció, de dir què vols fer amb el teu temps...” I no deixa de ser preocupant que en aquest món de comunicació tan complex i intercomunicat no es pugui combatre la manca de valors que s’hi ha instal·lat, i dic jo que pot ser conseqüència, potser, que reprenent les seves paraules ens diu que “el nostre cap és més al núvol, a l’ordinador, al mòbil... i, ja no es pot tornar enrere...”

És, crec, qüestionable, almenys, aquesta idea: es poden fer infinits pensaments enllaçats, infinits en els coneixements i infinits en el temps, i no hauríem de considerar-nos incapaços de desfer allò que mena a un desconegut buit, idea que es contradiu amb la condensació que exigeix una piulada de Twitter.

Amb tot plegat, si la nostra ment complexa es dispersa, ¿com es condensarà des d’ara l’obra, si tot serà format de les aportacions dels altres i d’un viatge incert, sense guiatge ni ordre limitat?