La ment picaflor

Gary Wolf forja el concepte de “la ment picaflor de l’inventor”, quan parla de Ted Nelson com a inventor d’idees, d’idees contínues i enllaçades. Nelson havia posat en pràctica el 1960 el primer projecte d’hipertext que denominà Xanadú amb la intenció d’incloure-hi tots els textos escrits al món. Tot el saber en un, poder passar d’aquí a allà i d’allà a aquí com un insecte (o un colibrí) que beu nèctar de les flors.

Nelson, a Vilaweb l’any 2005, va dir que no sabia “què passarà en un futur, hi ha un 50% de possibilitats que Internet, tal com el coneixem ara, no existeixi”. I així d’inestable i vulnerable és la xarxa –la gran xarxa per on ens movem de manera que creiem anònima i invisible i per on deixem més rastres impossibles d’esborrar que si anéssim per la vida a cara descoberta i cridant l’atenció.

I en aquest eixam, en aquesta xarxa, tothom que s’hi sàpiga moure pot alterar-ne l’estabilitat i... Si això passés, si es perdés en un no-res que, de fet, és on es troba? Perdríem l’hipertext, la connexió neuronal que tot ho enllaça i de retop deuria rebre la nostra ment, la ment picaflor, la ment generadora d’idees constants, enllaçades i disperses de la ment hiperactiva, el délire d’interprétation, que en van dir els francesos. Però tranquils, diuen que es pot tractar.